Marxem cap a casa :
Ai mare de Déu, ja em varen dir que el més estrany de tot seria quan havies d’ agafar els trapaus i carregar aquells dos “petarditus “ i anar-te’n a casa , entrar a l’hospital dos i sortir quatre era un gir a la nostra vida i “l’acolloniment “ de tots dos , es palpava a dins el cotxe, a part, només intentar collar les cadiretes ja t’agafa el primer atac d’ estrès doncs ningú sap com carai funcionen els primer dia . He de reconèixer que una de les cadiretes el primer dia va quedar collada amb unes entortolligades molt estranyes .
A casa està tot previst , Les habitacions ben pintadetes , els conillets , i ninotets varis , fins i tot uns aparells de detectar el moviment del tòrax per evitar la anomenada mort sobtada; tenim una senyora que vindrà a les nits a partir del primer dia mateix ...
La senyora que ve és una colombiana , que el primer dia vaig veure que feia com una preparació per anar a dormir , i és que s’ha posat el pijama , jo li dic a la Marta , suposo que no es deu pas pensar dormir.... aquella nit , em desperto tant cops com sempre , o millor dit , dormo tant poc som sempre , i estic molt a sobre del que fa la “señora” , la Marta encara està molt dèbil i ha de dormir. La cara de la colombiana al matí , és tot un panorama , està com mig desencaixada; ja li havíem dit que no podia treballar de dies, perquè a la nit ha d’estar per els nens, però sembla que ella pensava dormir una estona a la nit ,fa una altra nit i plega per esgotament . Passarem la propera nit sols , bé , fem el que podem entre els dos , però això és molt dur ...
Els plans s’han ben desmuntat i jo cada vegada m’arrossego més i la Marta , entre que està dèbil i que està nerviosa perquè veu que les coses es compliquen , el panorama pinta fotut.
Hem trobat una altra dona , aquesta sembla que ens agrada més i potser és més fineta , ens hem assegurat de dir-li que no pot treballar de dia , que a les tardes ha de dormir . Semblava que anava bé , però el tercer dia , a 2/4 de 10 del vespre toca el timbre i diu que no pot continuar , que “no puedo , que estoy muy costipada, no puedo” .
Al cap de una estona la Marta es va “derrumbar” i el que seria una depressió post part amb totes les de la llei , la vaig haver de posar al llit i que descansés o li agafaria alguna cosa . Aquella nit va ser molt llarga per mi , doncs no només vaig tenir molta feina , sinó que també el cap va demanar-me “on t’has ficat?” “això és el que volies?” , i frases similars . Recordo que vaig trucar el Santi i em va dir , tranquil que les dones , tenen baixons després de parir i quan li hagi passat , tindrà mes forces que tu i que ningú.
