El regal de bateig

Bateig

Bateig

Bateig , que macooooooos

Primer varem fer una mica de dormideta a l'església, però de seguida es varen apuntar a la festa , i com es pot veure , fins i tot deixaven agafar-se per en Jony per exemple ¡ sense adonar-me'n , en Jordi em va arrencar la flor amb un moment ...

Bateig

Àvia Xon

El dia del bateig ,varem recordar l'estimada àvia Xon que ens va deixar poc temps abans de nèixer els nens amb aquest escrit:

Àvia Xon,

Sabia que passaria , sabia que quan l’àvia ens deixes em deixaria un buit al cor.

Son molt els records que en tinc , m’han quedat gravats  i m’encanta recordar-los , son simples detalls , imatges , sempre tendres .

Sobretot tinc molts records del pis de Vic ,és curiós que gairebé no me’n havia recordat mes i poc a poc m’han anat tornat tots ,  recordo com em posava al llit  i em senyava tres vegades mentre deia un pare nostra i demanava que em protegissin de tots els mals , recordo al matí quan ella i l’avi Pepi m’espiaven per la porta mentre jo els mirava de reüll, llavors melindros del forn de st miquel  i xocolata calenta per esmorzar , a cos de rei vaja..

Recordo la cadira de fusta vermella i el tic tac del rellotge de paret , el cendrer dels cavalls de l’avi ,  els dibuixos de les nenes de la meva habitació , la fressa de les motos i l’àvi Pepi queixant-se perquè distorsionaven l’antena de la tele i no podia veure els toros  en pau. 

Veig l’avia a través de la cortina de l’armari rebost  abans que li fes un dels meus espants sortint  de dins, encara ric quan penso en aquell seu riure que ens anava encomanant a tots i no podíem parar de cap manera …    i cosint , quin tip que se’n feia ¡¡ , era l’única àvia de mes de 90 anys capaç d’enfilar una agulla sense ulleres .

 Quan l’àvia ens va deixar la mama va dir , algú  recorda haver-la vist mai enfadada ? i la resposta es no, no , mai no ens va aixecar la veu , mai no la vaig veure enfadada ni li vaig sentir mai criticar a ningú.

M’agrada pensar en ella , m’agrada perquè em sento millor , em fa recordar que a la vida no hi som per altre cosa que ser feliços , per estimar-nos i fer  el millor per els nostres i els demés.  Estic segur que com més m’assembli a com era ella mes en pau viuré.

Encara la veig allà asseguda a la cadira de l’entrada carregant les piles amb el sol i amb el somriure a punt per quant arribessis. 

No ha pogut veure els meus nens ,però de ben segur que jo els hi parlaré de ella , d’aquella àvia tant bona i que ens estimava i estimàvem tant, i que des de algun lloc els hi diu

                                                               “macus meus”