Àvia Xon,
Sabia que passaria , sabia que quan l’àvia ens deixes em deixaria un buit al cor.
Son molt els records que en tinc , m’han quedat gravats i m’encanta recordar-los , son simples detalls , imatges , sempre tendres .
Sobretot tinc molts records del pis de Vic ,és curiós que gairebé no me’n havia recordat mes i poc a poc m’han anat tornat tots , recordo com em posava al llit i em senyava tres vegades mentre deia un pare nostra i demanava que em protegissin de tots els mals , recordo al matí quan ella i l’avi Pepi m’espiaven per la porta mentre jo els mirava de reüll, llavors melindros del forn de st miquel i xocolata calenta per esmorzar , a cos de rei vaja..
Recordo la cadira de fusta vermella i el tic tac del rellotge de paret , el cendrer dels cavalls de l’avi , els dibuixos de les nenes de la meva habitació , la fressa de les motos i l’àvi Pepi queixant-se perquè distorsionaven l’antena de la tele i no podia veure els toros en pau.
Veig l’avia a través de la cortina de l’armari rebost abans que li fes un dels meus espants sortint de dins, encara ric quan penso en aquell seu riure que ens anava encomanant a tots i no podíem parar de cap manera … i cosint , quin tip que se’n feia ¡¡ , era l’única àvia de mes de 90 anys capaç d’enfilar una agulla sense ulleres .
Quan l’àvia ens va deixar la mama va dir , algú recorda haver-la vist mai enfadada ? i la resposta es no, no , mai no ens va aixecar la veu , mai no la vaig veure enfadada ni li vaig sentir mai criticar a ningú.
M’agrada pensar en ella , m’agrada perquè em sento millor , em fa recordar que a la vida no hi som per altre cosa que ser feliços , per estimar-nos i fer el millor per els nostres i els demés. Estic segur que com més m’assembli a com era ella mes en pau viuré.
Encara la veig allà asseguda a la cadira de l’entrada carregant les piles amb el sol i amb el somriure a punt per quant arribessis.
No ha pogut veure els meus nens ,però de ben segur que jo els hi parlaré de ella , d’aquella àvia tant bona i que ens estimava i estimàvem tant, i que des de algun lloc els hi diu
“macus meus”
