Santa Elisabeth

Viva Chile ¡¡

Aquella noia ens va donar la vida ¡¡¡

Funcionava molt bé , era molt melosa i “ carinyosa” amb els nens , i a més , venia a treballar i no pas a dormir ¡¡¡ ens va tocar la loteria ¡¡¡¡¡¡¡

Vàrem començar a recuperar energies tots dos, la Marta es va fer seus els nens , i és que les circumstàncies havien fet que el seu paper de mare fos els primers dies tant estrany i tant diferent del que ella havia imaginat .... ara en canvi , ja era ella, ja se sentia mare , ja notava que eren els seus nens , i tot anava molt millor , i és que dormir una mica a les nits anava tant bé ; aquella Xilena ens estava portant a la nova “normalitat” ... el mal és que allò s’acabava .... desprès de les festes de Nadal, un altre cop a patir ... això s’havia de solucionar , no volia que s’escapés aquella noia de cap manera ; vaig parlat amb l’Elisabeth, el problema era que no podia deixar el seu nen sol a casa seva per les nits, donant-hi voltes , se’m va acudir que potser podrien estar interessant a llogar el pis del costat nostra que havia quedat vuit feia poques setmanes ; tot va encaixar , la nostra mainadera i la seva família ja eren els nostres nous veïns , i els nostres nens podrien seguir ben atesos , doncs com l’Elisabeth no n’hi havia cap més .

Aquest primers dies no varen estar faltats de les primeres discussions entre nosaltres en referència a coses dels nens, i és que jo , que sóc molt de “instruccions” , les segueixo bastant al peu de la lletra , i em vaig agafar bastant fort tot el tema de protecció dels nens contra possibles malalties i varis que poguessin afectat la salut dels nens , i és que ja no era només una qüestió de la seva salut , sinó , la de tots , doncs , jo no em volia ni imaginar com podríem fer-ho si un dels nens agafés bronquitis forta per exemple i haguéssim d’ anar cap a Sant Juan de Déu a Barcelona .

Jo estava força obsessionat , però ho estava perquè la nostra doctora ens va dir ,”els nens que no els toqui ningú que no sigui imprescindible , amb mascareta posada i les mans acabades de rentar “ i ens va dir “vosaltres trieu , si no ho feu així , anireu cap a Barcelona” on hi ha tant nens ingressats que no hi ha ni lloc per els llits “ .

I és que vulguis que no , els nens varen néixer en ple Desembre, i un any en el que els carrers estaven plens de virus , i cada dos dies senties una persona o altre del teu voltant que també estava malalta .

No sé si vaig sé exagerat o no, o “massa radical” com se'm va dir , i com tothom jo sé que pensava de mi , però el que sí sé és que els nens varen estar sans , deixant a part una petita bronquitis que vàrem solucionar en una setmana , i això va fer que dins de el complicat que tot era , no passes a ser traumàtic.

Els nens guanyaven pes , menjaven bé , portàvem un llibre de control de preses de biberons, caques i varis , que havíem començat amb l’àvia Iame a l’hospital i que tothom que estava amb els nens , seguien religiosament per tal de que el següent que els traginés estes al dia .

Cap a Vic

Marxem cap a casa :


Ai mare de Déu, ja em varen dir que el més estrany de tot seria quan havies d’ agafar els trapaus i carregar aquells dos “petarditus “ i anar-te’n a casa , entrar a l’hospital dos i sortir quatre era un gir a la nostra vida i “l’acolloniment “ de tots dos , es palpava a dins el cotxe, a part, només intentar collar les cadiretes ja t’agafa el primer atac d’ estrès doncs ningú sap com carai funcionen els primer dia . He de reconèixer que una de les cadiretes el primer dia va quedar collada amb unes entortolligades molt estranyes .

A casa està tot previst , Les habitacions ben pintadetes , els conillets , i ninotets varis , fins i tot uns aparells de detectar el moviment del tòrax per evitar la anomenada mort sobtada; tenim una senyora que vindrà a les nits a partir del primer dia mateix ...

La senyora que ve és una colombiana , que el primer dia vaig veure que feia com una preparació per anar a dormir , i és que s’ha posat el pijama , jo li dic a la Marta , suposo que no es deu pas pensar dormir.... aquella nit , em desperto tant cops com sempre , o millor dit , dormo tant poc som sempre , i estic molt a sobre del que fa la “señora” , la Marta encara està molt dèbil i ha de dormir. La cara de la colombiana al matí , és tot un panorama , està com mig desencaixada; ja li havíem dit que no podia treballar de dies, perquè a la nit ha d’estar per els nens, però sembla que ella pensava dormir una estona a la nit ,fa una altra nit i plega per esgotament . Passarem la propera nit sols , bé , fem el que podem entre els dos , però això és molt dur ...

Els plans s’han ben desmuntat i jo cada vegada m’arrossego més i la Marta , entre que està dèbil i que està nerviosa perquè veu que les coses es compliquen , el panorama pinta fotut.

Hem trobat una altra dona , aquesta sembla que ens agrada més i potser és més fineta , ens hem assegurat de dir-li que no pot treballar de dia , que a les tardes ha de dormir . Semblava que anava bé , però el tercer dia , a 2/4 de 10 del vespre toca el timbre i diu que no pot continuar , que “no puedo , que estoy muy costipada, no puedo” .

Al cap de una estona la Marta es va “derrumbar” i el que seria una depressió post part amb totes les de la llei , la vaig haver de posar al llit i que descansés o li agafaria alguna cosa . Aquella nit va ser molt llarga per mi , doncs no només vaig tenir molta feina , sinó que també el cap va demanar-me “on t’has ficat?” “això és el que volies?” , i frases similars . Recordo que vaig trucar el Santi i em va dir , tranquil que les dones , tenen baixons després de parir i quan li hagi passat , tindrà mes forces que tu i que ningú.

Al-leluia ¡¡

Per fi la Marta puja a l’habitació , ha costat molt i em patit molt, però ara tot ha d’ anar millor, la Marta se sent malament , s’ha perdut els primers dies i es disgusta molt quan veu coses com que la caca dels nens ja és la normal , que els nens els ha tocat i tingut tothom menys ella , per sort em  va negar  que vinguessis les seves amigues i parents , doncs ells volia ser-hi quan vinguessin a veure “els seus nens”.  No m’estranya que als metges hi hagi gent que els esperi a fora l’hospital per fer-los una cara nova, jo , és el que tenia ganes de fer-li a la doctora “Lopez  Cabró”

En Jordito mira i sembla que pensi ... aquesta cara em sona .. però no sé , no sé...

Els nens em miren amb una cara volen dir ... Què has fet aquí tiet Jordi ?

                               De dos en dos no hi estàs acostumat eh¡¡¡¡

                                Quines juguines tant mones oi ?? llàstima que la Ieta no ha pogut venir avui..

Les besàvies ben contentes

Als tiets els cau la baba

                               

Tot escrit per no perdre el fil....

L'avi Santi ja hi té la ma trencada.




Potser haurem de posar el pitet a l'avi....



mai més se separaran..

Sort d'avies i àvis ¡

Les primeres fotos

                               Eren aquí els guants ¡¡

Cap a l’habitació , la Marta la varen pujar al vespre, la primera nit , la estava molt fluixa , com era normal , va està dormint encara “sedada” .
L’endemà la Marta es trobava pitjor i va donar senyals de preeclàmpsia , mal assumpte , la varen haver de portar a cures intensives, no entraré en massa detalls de aquells dies , doncs prefereixo no recordar lo malament que tots ho vàrem passar , només dir que la Marta va estar molt fotuda i que no poder veure els seus nens durant els primers dies de vida va ser molt dur per tots. Jo li baixava la càmera amb fotos dels nens per animar-la, però no sabia massa què més fer ; M’emociona recordar que l’últim dia que vaig baixar a veure-la me la vaig trobar resant amb les mans agafades per poder tornar a l’habitació.
Durant aquests dies , jo vaig quedar-me amb els nens amb la ajuda dia i nit de les àvies ; no sé de on havíem tret que a les nits, hi havia un servei que et guardaven els nens , la realitat va ser una altra, i només ser que vaig dormir de 4 a 5 hores en 5 dies , no sé de on vàrem treure les forces , però van sortir, jo no sabia res de nens , doncs la Marta era qui havia llegit , estudiat , preparat tot, etc . però jo no en sabia res …. En fi que em vaig haver de posar les piles , o millor dit , se’m van posar automàticament .
Va venir una infermera i em va explicar com havíem de donar la llet , la quantitat , la inclinació del biberó a 45 graus, el rotet entremig, el rotet final ; també com havíem de canviar aquelles caques primeres tant negres , que ja no recordo com es deien.. , com costaven de treure ¡¡ i el cordó umbilical , les cures ,cada quan , com fer-ho , quina angunia feia, tantes coses en tant poc temps , ai mare de Deu ¡¡¡¡ no vaig tenir temps de pensar si me’n sortiria o no , ni poder-ho plantejar , es que sempre estaves fent una cosa o altre ¡¡ i és que eren tant petits , tant poca cosa , tant fràgils ….
El sentit de protecció i patiment cap els nens no em va tardar ni 2 minuts a arribar , i de manera molt forta. Recordo que les primeres nits , els caràcters dels nens , es marcaven per moments .
En Jordi , plorava bastant sovint , la segona nit vaig descobrir que moltes vegades , no era perquè tingués gana , o anés cagadet o altres, sinó perquè volia que l’agafessis i notar el teu calor , així que aviat vaig descobrir que a sobre meu , sí que s’adormia i estava més tranquil , la veritat és que la sensació era molt agradable tot i el cansament . Realment era bastant dormilega , i això volia dir que era capaç de dormir dues horetes seguides .
En Martí , no plorava massa, semblava un sant , no deia massa res, tot i que a vegades feia petites queixes , no sabíem què li passava i enteníem que devien ser còlics, a part d’ això, era molt més despert que en Jordi , i estava molt més sovint amb els ulls oberts, era més observador, no semblava que li agradés molt que l’agafessis , era com si l’ incomodés . Era tant menut , que els primers dies, no trobàvem els seus guants , i després de remenar totes les bosses i regirar-ho tot, varen sortir de dins del gorret que ell mateix portava posat , Ja Ja , d’això l’avia Iame en va fer un petit compte , que li va regalar a la Marta .

Ja som aquí ¡

Com que ja ho teníem tot a punt , agafem “trapaus” i cap a Barcelona , la doctora Lopez-Rodó ens hi espera .
Com que a la Marta l’hi fa molta por el quiròfan , vàrem demanar expressament que hi hagués la doctora mateixa que ens ha portar tot l’embaràs , li va demanar per favor que jo pogués ser-hi també. Jo de fet , volia veure com sortien els nens , o sigui que no m’ho podien pas negar perquè jo volia ser-hi si o si .
També estava tot a punt amb l’empresa de recollida de sang del cordó umbilical , tota una història això també. Tots dos teníem clar de fer-ho i després de valorar totes les empreses que s’hi dedicaven , vaig tenir-ho clar , i el dia del part , havia de trucar a un telèfon i avisar , ells recollirien un set de retirada de la sang que jo portava en tot moment i la portarien refrigerada cap a Alemanya o estarà en dipòsit durant un mínim de 25 anys i és que els nostres nens han de estar protegits de tot .
Estem a quiròfan , i encara la Marta m’està demanant quan comencen que jo ja he vist que han començat fa uns minuts , bé , de fet la vaig veure tota de principi a fi i tot i que em va agradar molt , els detalls millor passar-los de llarg , la Marta , es va començar a marejar, deia que s’ofegava , i encara no es va començar a posar nerviosa , em va dir amb una veu que anava cap a la relaxació “ Que m’han donat alguna coooosaaa” , Sí , li acabaven de donar un tranquil•litzant que va fer que estes molt millor, alhora , no s’assabentava de la meitat; la qüestió és que veig un nen , el veig quan encara és a dins la Marta , i plis plas , estibada i agafat pels peus, jo estava molt atent doncs volia gravar la imatge dels nens a la meva ment i de fet , la tinc ben gravada ; En Jordi ja és aquí , ha sortit molt blanquet , amb una capa com de cera , i un cop fet el tema cordó umbilical, que jo estava al cas que posessin en el gel per la conservació , el varen posar de seguida a sota el llum vermell que el mantenia calent , en Jorditu va plorar només sortir i a sota el llum va callar al cap de un moment , bé , jo no em podia pas entretenir, corre cap a la mare perquè havien de treure en Martí , que va sortir molt , molt petit , no va plorar gairebé i semblava molt despert , com si tampoc s’ho volgués perdre. Ens vàrem fer petons per celebrar que havia anat molt bé; Sense temps per perdre , un nen per a mi i un nen per l’ infermera i cap a fora que els avis ens esperaven. Tothom content , com no , tot estava anant perfecte .

Aquests és el missatge que vaig enviar als nostres amics i familiars:

Ep Martí no m'empenyis ¡¡
Va Jordi no m'atabalis que jo era primer ¡¡
Visca ja soc fora ¡¡ Soc en jordi i he nascut a les 15:43 i peso 2,610 kls. tot un machote¡
Eeeeii jo també soc aquí i soc en Martí, he nascut a les 15:48 i peso menys però soc mes escotorit , 1,940 kls.

Estem a Punt

Som al tram final , la Marta està que no pot més , les cames se li han inflat els últims dies exageradament , tenim la cesària prevista per el dia 05 m, però la trucarà la doctora per veure si pot parir abans . Ara s’ho està passant malament , els nens l’apreten molt de tot arreu i les cames tant inflades , fan por…
La Marta ha parlat amb la doctora , ens avancen la cesària a demà , els nens naixeran el 4 ¡¡¡

Texte llegit al bateig del nens:

Com tots sabem , el tenir fills es veu de una manera ben diferent per part de l’home i de la dona , quan ens ho vàrem plantejar, jo al menys , ho vaig faig fer de una forma una mica egoista , sempre pensant molt si podré fer la seguir fent la meva, si no tindré mai mes llibertat , etc etc ,deixant a part els comentaris del qui ja en tenen , que habitualment , no van gaire lluny de “Pobre noi”, “ no seràs mai més d’altre “ , “se’t ha acabat tot” la veritat és que a mi i a la Marta , les nostres circumstàncies al tenir dificultats per quedar-nos embarassats, han fet que tinguéssim tant de temps per pensar i trencar-nos el cap que al final , ja no sé si el meu cervell donava voltes de campana.

Anades i vingudes de BCN , metges i proves cada dos per tres , vàrem resar i posar ciris a Montserrat .

Fins que un dia : una trucada ,un “Marta estàs asseguda ?” i un SÍ com una casa , un "super"  Sí , el Sí més esperat, el Sí més maco del mont va caure sobre nosaltres com un premi a tots els esforços. Bé , el que no sabíem encara era que aquest sí , era un doble SI ;No es que no ho esperéssim , era una possibilitat , i tot i que admeto que quan t’ho confirmen et venen al cap els comentaris dels amics, també t’entren ganes de afrontar el repte.

Els mesos cauen ràpid i no ens l’adonem que ja som estirats a la llitera, bé , jo no estava estirat… però poc li faltava. En un tres i no res , veig uns peus que tiren coses i ja tenim en Jordi , i dos minuts mes tard en Martí , que era tant petit que no tenia força ni per obrir la boca i plorar .

Ara entenc moltes coses , el patir de un pare i una mare , el sentiment de protecció i, l’amor , l’amor més intens mai sentit , el voler donar més del que tens , més del que pots , més que la teva vida. Passi el que passi ara la meva vida serà més plena .

Dono les gràcies a les nostres famílies, als qui fan el que poden per fer-ho mes fàcil , als super Avis que ens ajuden a cuidar-los , ens fan de mainaderes i pleguen mes tard de la feina perquè jo pugui estar amb ells al vespre.

I Sobretot dono les gràcies a la Marta , per tot el que li ha costat , per tot el que ha patit i lluitat per tenir aquests dos sols amb nosaltres ;  Gràcies a tots .