Viva Chile ¡¡

Aquella noia ens va donar la vida ¡¡¡

Funcionava molt bé , era molt melosa i “ carinyosa” amb els nens , i a més , venia a treballar i no pas a dormir ¡¡¡ ens va tocar la loteria ¡¡¡¡¡¡¡

Vàrem començar a recuperar energies tots dos, la Marta es va fer seus els nens , i és que les circumstàncies havien fet que el seu paper de mare fos els primers dies tant estrany i tant diferent del que ella havia imaginat .... ara en canvi , ja era ella, ja se sentia mare , ja notava que eren els seus nens , i tot anava molt millor , i és que dormir una mica a les nits anava tant bé ; aquella Xilena ens estava portant a la nova “normalitat” ... el mal és que allò s’acabava .... desprès de les festes de Nadal, un altre cop a patir ... això s’havia de solucionar , no volia que s’escapés aquella noia de cap manera ; vaig parlat amb l’Elisabeth, el problema era que no podia deixar el seu nen sol a casa seva per les nits, donant-hi voltes , se’m va acudir que potser podrien estar interessant a llogar el pis del costat nostra que havia quedat vuit feia poques setmanes ; tot va encaixar , la nostra mainadera i la seva família ja eren els nostres nous veïns , i els nostres nens podrien seguir ben atesos , doncs com l’Elisabeth no n’hi havia cap més .

Aquest primers dies no varen estar faltats de les primeres discussions entre nosaltres en referència a coses dels nens, i és que jo , que sóc molt de “instruccions” , les segueixo bastant al peu de la lletra , i em vaig agafar bastant fort tot el tema de protecció dels nens contra possibles malalties i varis que poguessin afectat la salut dels nens , i és que ja no era només una qüestió de la seva salut , sinó , la de tots , doncs , jo no em volia ni imaginar com podríem fer-ho si un dels nens agafés bronquitis forta per exemple i haguéssim d’ anar cap a Sant Juan de Déu a Barcelona .

Jo estava força obsessionat , però ho estava perquè la nostra doctora ens va dir ,”els nens que no els toqui ningú que no sigui imprescindible , amb mascareta posada i les mans acabades de rentar “ i ens va dir “vosaltres trieu , si no ho feu així , anireu cap a Barcelona” on hi ha tant nens ingressats que no hi ha ni lloc per els llits “ .

I és que vulguis que no , els nens varen néixer en ple Desembre, i un any en el que els carrers estaven plens de virus , i cada dos dies senties una persona o altre del teu voltant que també estava malalta .

No sé si vaig sé exagerat o no, o “massa radical” com se'm va dir , i com tothom jo sé que pensava de mi , però el que sí sé és que els nens varen estar sans , deixant a part una petita bronquitis que vàrem solucionar en una setmana , i això va fer que dins de el complicat que tot era , no passes a ser traumàtic.

Els nens guanyaven pes , menjaven bé , portàvem un llibre de control de preses de biberons, caques i varis , que havíem començat amb l’àvia Iame a l’hospital i que tothom que estava amb els nens , seguien religiosament per tal de que el següent que els traginés estes al dia .